Una localitat mereix ser esmentada pel seu caràcter i personalitat: La Canonja.(...)
       
Hem visitat la població per sant Sebastià, el patró, dia assenyalat de les festes d’hivern. El de la vila és un Sant Sebastià barbut, pintat en un quadre d’escola barroca. Potser aquesta imatge porta barba perquè fa honor a la setmana dels barbuts, o setmana més freda de l’any, que aquest seguit de pluges desmenteix amb un gener suau. La vila té un Centre d’Estudis amb molta vitalitat, on els membres publiquen les seves investigacions sobre aspectes relacionats amb el poble, com fan, també, altres merítissims centres d’estudis dels pobles de les nostres comarques. Els investigadors locals ens acosten la petita història per integrar-la a la gran; per recordar-nos d’on venim i saber quin camí ens ha portat on som ara mateix.
         
La Canonja és poble de sensibilitat artística i de famílies de músics. Hem de recordar el mestre Gols, fundador de l’Orfeó Canongí, que va morir aquí i hi té dedicada una plaça, encara que va nèixer als Pallaresos. Tinc la partitura editada a Tarragona el 1918 de “Darling”, fox-trot for piano, on el mestre signava Joseph Gols. Vistes a l’exportació? Cal comptar amb el violinista Antoni Brosa (1894-1979) i la pianista Rita Brosa, i amb els cantants Paquita i Pau Vidal. L’eco de la música sembla omplir alguns racons de la Canonja antiga, que encara conserva les escoles històriques amb els pins dels anys trenta, perquè són part de la seva memòria i caràcter. Caràcter notable tenia també l’escultor canongí Salvador Martorell (1895-1968), autor de peces destacades, premiades amb medalla d’or a París i a Barcelona. Les seves obres evoquen la gràcia i la llibertat de l’esperit mediterrani clàssic.
         
El Castell de Masricart és als orígens de la població, com un nucli diferenciat. Potser havia estat una vil·la romana, però el segle XII s’hi manà construir un castell amb torre de defensa. Documentada al segle XIV, La Canonja deu el seu nom al mas, propietat de la catedral de Tarragona, que servia d’estança de repòs i alhora d’explotació agrícola. El segle XVII, la parròquia de Masricart s’establí a La Canonja, fins que a mitjan XIX es van fusionar tots dos municipis per raons administratives. Gairebé en ruïnes, el castell de Masricart va ser fa pocs anys recuperat pel poble després de negociacions llargues i tenaces, i ara és un centre cultural, que compta amb una bona biblioteca i sales d’actes i exposicions. El poble manté, així, els seus senyals d’identitat.
         
Perquè les festes siguin dolces, aquest poble de passat agrícola ara condicionat per la indústria, reivindica la invenció del pastís en fred anomenat “Braç de Fabiola”. És fet a base de galetes o bescuits remullats en cafè ensucrat i amb farciment divers, recobert de nata i tallat en biaix. És senzill i deliciós.
         
Entre dolços, fumeres i estudis, la Canonja manté el sentit corporatiu, de lloc i de llocs, i així ho entén el seu poeta Francesc Roig, que escriu: (...) Raval d’aplecs i festa, / aldarull de quitxalla; / parades de vinya a les Pletes, / garroferars de garriga a Miralbó, / oliveres als Antigons / i avellaners de flor tendra / a les hortes de ponent. / Història barrada / i enartada amb fustanys d’oblit: / màrfega d’esperança”