• |
  • |
  • |
Facebook X-twitter Ovaicon-instagram Whatsapp Youtube
Telèfon d'atenció
Seu electrònica

Fills il·lustres

Conèixer la Canonja

En aquesta pàgina

El títol de fill predilecte s’atorga a persones nascudes a la Canonja que han contret mèrits excepcionals per la seva tasca continuada a favor dels interessos de la població canongina.
 
D’entre aquests, els que han traspassat i que pels seus mèrits, palesos en la història de la Canonja han estat creditors d’aquesta distinció, formen part de la Galeria de Canongins il·lustres.

Antoni Brosa i Vives

Violinista
La Canonja, 1894 – Barcelona, 1979
Concessió de fill il·lustre: 15 d'agost de 1980

De ben jove seguí els impulsos musicals heretats del seu pare, trompeter i director de banda i professor. A l’edat de deu anys oferí el seu primer concert de violí a la sala Estela i quatre anys més tard viatjà cap a Brussel·les per tal de perfeccionar els seus estudis amb el mestre Criboom. Quan tenia vint anys, el 1914, viatjà a Londres amb uns refugiats belgues, i és a partir de llavors que la seva projecció musical agafà solidesa internacional. Creà el Quartet Brosa durant el 1925, amb gires per tot Europa i Amèrica. Dissolgué el grup el 1939 i al cap d’un any era convidat a Nova York per donar un concert com a solista. A partir d’aquell èxit comença una llarga trajectòria de concerts com a solista per tot el món. Exercí de professor de violí al reconegut centre Smith College de Northam als Estats Units i també fou nomenat mestre del Col·legi Reial de Londres. A Espanya participà al Festival Internacional de Música contemporània celebrat a Barcelona, l’abril de 1936, i durant la postguerra intervingué activament als Cursos de Música de Santiago de Compostel·la. […] Com tots els grans mestres, Antoni Brosa tenia la seva manera particular de donar les classes, amb consells pràctics sobre tècnica i musicalitat. Eren lliçons originals que defugien en bona part les teories. Visqué quasi sempre a Londres, però passava temporades d’estiu a Tossa de Mar i a Salou, amb visites als seus familiars canongins i altres amics, com l’escultor Salvador Martorell o el poeta Joan Bertran i Barrufet. Realitzà també concerts juntament amb la seva germana, pianista, Rita Brosa. 

  • Autor: Joan Tomàs i Martorell. Deixeble i primer violí a l’OBC
  • Publicat a: Tomàs i Martorell, Joan. (2009). Antoni Brosa i Vives. A Personatges il·lustres del Baix Camp i del Tarragonès (pág. 133). Els Hostalets de Pierola: a. AIAS.

Josep Canadell i Rongés

Alcalde
La Canonja, 1896 – 1989
Concessió de fill il·lustre: 24 de febrer de 1983

Qui regiria el municipi de la Canonja durant l’etapa més crítica de la seva història va començar a treballar com a pagès després d’assistir a l’escola primària fins a l’edat de catorze anys. Com altres joves de la seva generació, va intentar franquejar el pas de la pagesia a un sector més lucratiu, el comerç de vins a Tarragona. Però la conjuntura econòmica no li va ser favorable i uns anys més tard es va veure obligat a retornar a l’activitat que havia deixat. Les seves inquietuds polítiques van sorgir durant els anys de comerciant, d’aquí que, contràriament al que aleshores era habitual, no es limitaren al reduït àmbit local. A la decisió d’afiliar-se a Acció Catalana Republicana, partit inexistent al poble i minoritari a la capital, hi contribuí el medi social que allí va conèixer. La seva personalitat moderada, equidistant enfront de les situacions extremes, encaixava amb la d’aquesta organització política. El lideratge polític de Josep Canadell començà el 1934, quan a les eleccions municipals de gener va ser elegit alcalde de la Canonja. La crisi d’octubre d’aquell mateix any i la proclamació de l’Estat Català, a la qual s’adherí, provocà la seva destitució. L’arribada al poder del Frente Popular (febrer del 1936) li suposà el retorn a l’alcaldia. Aquestes circumstàncies, així com la manca de lideratge d’esquerra al poble, van fer que uns mesos més tard, amb l’esclat de la Guerra Civil, es veiés impulsat a presidir el Comitè Antifeixista local, imposat pel triomf de la revolució a Catalunya.

La seva valerosa actitud al llarg del conflicte -afirmen els canongins d’ambdós costats- va fer que a la Canonja no hi hagués violència ni execucions. Per aquest motiu facilità que els perseguits es poguessin amagar, intercedí a favor dels detinguts i va frenar els grups d’exaltats que vien de fora amb afany repressiu. En aquesta tasca, Canadell no tingué en compte les tendències polítiques ni les rivalitats, encara existents, entre els dos bàndols locals. El seu suport institucional incloïa també aquells que el Comitè va considerar enemics de la causa. Però fins a quin punt s’identificava ell mateix amb la política que públicament es veia obligat a defensar? En alguns moments sembla estar fora del conflicte, situant-se en un contraposat doble pla: el seu càrrec (oficial), tot liderant un grup de poder revolucionari, i el de la seva acció (clandestina), d’esquena a aquest grup, tot ajudant a qui els seus perseguidors consideraven facciosos. En això es pot veure un cert paral·lelismes entre la manera de procedir del nostre alcalde i la de la Generalitat d’aleshores, quan en els primers mesos de terror van facilitar salconduits als perseguits. Sense oblidar que, salvant les distàncies, en tots dos casos es van córrer riscos i es va actuar davant una situació desbordada i una manca de poder real, la qual cosa fa encara més meritòries les seves actituds.

  • Autor: Juan Borràs i Llop. Autor i investigador especialista sobre la Guerra Civil
  • Publicat a: Borràs i Llop, Juan. (2009). Josep Canadell i Rongés. A Personatges il·lustres del Baix Camp i del Tarragonès (pàg. 135). Els Hostalets de Pierola: a. AIAS.

Jaume Gils i Mateu

Polític
Barcelona, 1911 – La Canonja 1991
Concessió de fill il·lustre: 25 de gener de 1994

Tot i haver nascut a Barcelona, era un home considerat de dret i de fet canongí, a l’any d’edat va quedar orfe de pare, va retornar a la Canonja amb la seva mare d’on era originaria.

Aficionat a la lectura i amb inquietuds culturals, als 17 anys va fer molta amistat amb l’Il·lustre escriptor i historiador Tarragoní, Antoni Rovira i Virgili.

Jaume Gils va militar a Esquerra Republicana de Catalunya des de la seva fundació, partit que mobilitzà una gran part de la joventut Catalana. Va formar part del Comitè Antifeixista de la Canonja, formant part l’equip de l’alcalde Josep Canadell Rongés aconseguint que el nostre poble no sofrís les malifetes i assassinats d’individus incontrolats. Durant la Guerra Civil va combatre al front d’Aragó. L’any 1938, va ser empresonat en un camp de concentració franquista.

Home fidel a les seves idees, no va renunciar-hi mai, defensant sempre els seus ideals de catalanitat. Va ésser un dels fundadors de l’Orfeó Canongí i de la revista Estímul, significant un dels suports més valuosos en la seva aparició mensual fins al moment de la seva mort.

A les comarques meridionals a Jaume Gils se’l coneixia per les seves facetes culturals i polítiques, on eren reconegudes també les seves aportacions en defensa de Catalunya i de fidelitat al seu partit, ERC.

Josep Martorell i Gran

Pintor
La Canonja, 1898 – Argentina, 1973
Concessió de fill il·lustre: 15 d'agost de 1980

El 1908, ben jove encara, emigrà amb els seus pares a Amèrica, i s’establí a l’Argentina. Inclinat vers els temes artístics, ingressà a la Universitat Nacional de La Plata, i estudià a la Facultat de Belles Arts. Més tard fou director de l’Escola de Belles Arts de Quilmes i president de la Comissió Nacional de Belles Arts de la província de Buenos Aires.

El seu primer èxit artístic l’aconseguí el 1924 amb el Gran Premio de Honor del Salón Libro de Otoño de la Provincia de Buenos Aires.

Inquiet per conèixer de prop l’Amèrica del sud, viatjà per l’ Argentina, Bolívia i el Perú. Posteriorment, exercí, des del 1925, com a professor agregat de l’Escola de Dibuix de la Universitat de la Plata . A poc a poc anà esdevenint una figura en el camp de l’art. Cal remarcar també algunes estades per motius artístics a ciutats com París, Roma, Londres i Madrid. Del 1947 al 1957 fou cap del departament d’art i cultura del Ministeri del Treball de Buenos Aires.

La temàtica de la seva obra pictòrica fa referència sobretot al món argentí de la Pampa, del qual destacà els trets més característics dels personatges que hi habiten. Utilitzà el carbó com a material predilecta per tal de donar a les seves figures una vibració emocional i psicològica profunda.  Retratà principalment temes argentins i personatges singulars de la pampa.  Els seus quadres es troben distribuïts per tota l’Argentina: Museo Nacional de Bellas Artes; Museo Universidad Nacional de La Plata; Palacio de la Presidencia de la Nación; Cámara de Diputados de la Nación i altres pinacoteques particulars. 

Fonts:

  • Personatges 1994. Calendari Centre d’estudis Canongins 1994. La Canonja: Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví (Textos. Francesc Roig i Queralt)
  • Josep Martorell i Gran. Gran Enciclopèdia Catalana [versió electrònica]. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0256436.xml

Salvador Martorell i Oller

Escultor
La Canonja, 1895 – Tarragona, 1968
Concessió de fill il·lustre: 15 d'agost de 1980

L’obra escultòrica de Salvador Martorell manté la fidelitat al sentit perenne de l’art clàssic i sacrifica en certa mesura una sortida impetuosa cap a l’originalitat imprevista. És un exemple de constància en l’ofici, de recerca impertorbable i de superació permanent per tal d’assolir la creativitat més exquisida dins les formes turgents d’un bust, un tors o la figura gràcil del nu. És la línia noucentista de l’art a Tarragona.

Martorell practicà l’autoexili creatiu al llarg de la postguerra i es tancà al seu taller del Camí de l’àngel fins a la seva mort. Però des del 1914, en què es traslladà a Barcelona, amb la seva primera exposició, el 1917, a les Galeries laietanes, fins al 1934, que retornà a Tarragona per exercir de professor al recent creat Taller-Escola de Pintura i Escultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona podem dir que aquesta fou la seva etapa més originalment creativa. Becat per la Diputació de Tarragona a París (1918-1919), la fortuna artística li començà a somriure amb la Medalla d0or concedida, el 1925, a l’Exposició internacional d’Arts Decoratives de París per l’obra Sortint del bany. Formà part de l’Associació d’Escultors juntament amb Enric Casanovas, Josep Dunyach, Josep Viladomat, Joan Rebull i Josep Granyer, entre d’altres. Experimentà l’art de l’orfebreria gràcies a l’amistat amb orfebres destacats com Jaume Mercadé i Ramon Sunyer. Durant el 1929 aconseguí la Medalla d’Or de l’Exposició Internacional de Barcelona per l’obra Cap de negre, una peça de reminiscències arcaiques gregues però amb una clara projecció de síntesi cap a algunes de les formulacions del cubisme.

Exposà a la galeria Dalmau, a la Sala Parés i al Cercle Artístic de Sant lluc. Una de les peces més característiques de la seva creativitat escultòrica la trobem en el seu Autoretrat (1930), on desenvolupà l’aspecte naturalista de la persona, deixant de banda altres elements del purisme formal. Durant la postguerra exerció de professor d’escultura a l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona i la seva producció se cenyí als encàrrecs religiosos i altres d’embelliment d’algun espai públic municipal.

  • Autor: Francesc Roig i Queralt. Escriptor i autor del catàleg general sobre l’escultor
  • Publicat a: Roig i Queralt, Francesc. (2009). Salvador Martorell i Oller. A Personatges il·lustres del Baix Camp i del Tarragonès (pàg. 135). Els Hostalets de Pierola: a. AIAS.

Pau Vidal i Guinovart

Baríton
La Canonja, 1913 – Tarragona, 1998
Concessió de fill il·lustre: 15 d'agost de 1980

Hem estat una família de tres germans ben avinguts per la música i el cant. En Pau Vidal començà a estudiar piano, de ben jovenet, aprofitant l’avinentesa d’anar al col·legi  La Salle de Tarragona, on hi havia un professor de música de molt prestigi: el metre Josep Gols i Veciana. Foren les seves primeres lliçons rebudes del mestre i això intensificà una relació musical que tingué el seu punt culminant, el 1930, amb la fundació de l’orfeó Canongí pel mateix Josep Gols. La confiança que el mestre Gols diposità en ell el conduí a ser-ne sotsdirector i també una de les veus més destacades, com a baríton, en la massa coral de l’orfeó Canongí, que, sota l’extraordinària direcció del mestre Josep Gols, assolí èxits destacats amb obres d’òpera i elogis merescuts de la crítica especialitzada. La guerra del 36 estroncà aquell magnífic col·lectiu musical. Pau Vidal realitzà fins al 1939 algunes actuacions amb la Companyia del Teatre Tívoli de Barcelona juntament amb el tenor Hipólito Lázaro i representà a Saragossa l’òpera Carmen de Bizet. Però la seva veritable trajectòria professional començà el 1939 amb el debut al Gran Teatre del Liceu de Barcelona amb Aida de Verdi i on seguí durant cinc temporades més amb òperes com Rigoletto, la Traviata, El Barbero de Sevilla, Lohengrin, Il Trovatore  i Otel·lo.

Durant al temporada del 1945 debutà al Teatre Colón de Buenos Aires i amb la Companyia del Teatre Metropolitan de Nova York actuà a les ciutat de Säo Paulo i Rio de Janeiro. Continuà cantant per altres ciutats d’Espanya, Itàlia i Portugal, i de manera destacada a las Palmas de Gran Canaria i Santa Cruz de Tenerife, on l’Ajuntament li concedí la medalla d’or de la ciutat. De tota aquesta trajectòria artística, en queden nombroses gravacions discogràfiques del segell Philips. Quan es retirà dels escenaris dedicà la seva vida a la formació de nous cantants com a professor de cant del Conservatori Professional de Música de Tarragona, fins a la seva jubilació el 1981.

Difícilment l’opinió d’una germana és del tot imparcial, però he de dir que tenia una veu molt potent i timbrada, amb una tessitura molt extensa. I com que estava molt segur de la musicalitat de la seva veu, podia interpretar tota classe de papers. Rigoletto fou el personatge que més vegades interpretà, però el que li donà més prestigi i reconeixement artístic fou Hamlet, que no s’havia fet de que l’interpretà tita Rufo.

  • Autora: Francesca Vidal i Guinovart. Contralt i germana de Pau Vidal
  • Publicat a: Vidal i Guinovart, Francesca. (2009). Pau Vidal i Guinovart. A Personatges il·lustres del Baix Camp i del Tarragonès (pàg. 136). Els Hostalets de Pierola: a. AIAS.
 

Josep M. Vilanova Mateu

Pagès
La Canonja, 1912– 1977
Concessió de fill il·lustre: 18 de gener de1997

Pagès de professió, treballava de jornaler a la “Colla de la Grava”. La seva vocació va ser empre en defensa de la pagesia i dins de les possibilitats existents en la vida política del país, així ho va fer, essent elegit president da la Cambra Oficial Sindical Agrària l’any 1953. 

Al Llarg de la seva activitat sindical i política, es va veure reconegut amb nombroses distincions  i viatjà arreu de l’Estat recollint-hi les necessitats i els desassossecs d’un sector marginat dins de la societat, recollint les inquietuds de la gent del camp per traslladar-les als màxims òrgans de decisió estatals. 

El mes de setembre de 1970 fou elegit regidor de l’Ajuntament de Tarragona mitjançant el terç familiar (úniques votacions amb participació popular), durant tres anys assumí en aquesta corporació la responsabilitat de Concejal Delegado de La Canonja, destacant per la defensa del nostre poble (aleshores barri de Tarragona,). 

Fou autor de nombrosos treballs relacionats sempre amb l’agricultura i publicats en diverses revistes i diaris d’àmbit estatal, col·labora a la revista Unión que editava la Unión Agraria Comarcal (UAC) òrgan de la Unió de Cooperatives de les Comarques de Tarragona

El 10 de març de 1974 fou elegit novament Diputat Provincial mitjançant candidatura presentada pel terç sindical i al Diario español d’aquell dies manifestava la seva voluntat de seguir treballant en benefici de tots. Aquella voluntat de servei es va interrompre amb motiu de la seva mort.

Manuel Borràs i Ferré

Bisbe i màrtir
La Canonja, 1880 – Coll de Lilla, 1936
Concessió de fill il·lustre: 15 d'agost de 1980
Beatificació: 13 d'octubre de 2013

El dia 12 d’agost de 1936, un home va ser vilment occit a la carretera del coll de Lilla. El seu cos va ser deixat allí, abandonat i mig cremat, i fins avui encara no s’han localitzat les seves restes. Aquest home era bisbe i canongí. Víctima d’una guerra entre germans.

Batejat a la parròquia de Sant Sebastià el dia 12 de setembre de 1880, aviat sentí la vocació del presbiterat. Canonge i degà del capítol de la catedral de Tarragona, fou consagrat bisbe l’1 de juliol de 1934. L’amor i el bon record del novell bisbe amb la Canonja es manifestà set dies més tard, quan hi feu la seva primera visita pastoral. Nomenat bisbe auxiliar de Tarragona, la seva biografia estigué vinculada íntimament a la del cardenal Francesc d’A. Vidal i Barraquer, arquebisbe titular de la seu tarragonina. El bisbe Manuel Borràs fou abans que tot un “eclesiàstic”, en el sentit més alt i noble de la paraula, això és, un home d’Església i un servidor fidel. Acompanyà sempre al cardenal Vidal i Barraquer, quan fou nomenat bisbe de Solsona, i després a Tarragona, primer com a vicari general i després com a bisbe auxiliar. Rigorós en el treball quotidià, fidel, abnegat i servicial.

La seva correspondència el revela com un home serè i amable, delicat i atent a les persones, assenyat i prudent. Estimà la seu catedralícia i l’arxidiòcesi amb un gran interès per les obres d’embelliment de la catedral. Mai feu política de partit. La seva humanitat revela la seva profunda vida espiritual, viscuda amb fidelitat i discreció, especialment durant els anys atzarosos que precediren l’estrall del 1936, refugiat primer a Poblet i després detingut i empresonat a Montblanc juntament amb el cardenal Vidal i Barraquer. Els seus dos destins se separaren després d’una abraçada fraternal. Al cardenal l’esperava l’exili dolorós, fins i tot l’oblit dels seus, un veritable martiri del cor. El bisbe Manuel Borràs assumí pacientment el martiri. El pensador Blaise Pascal va dir que “ell només prenia en consideració aquelles veritats per les quals els homes son capaços de donar la vida”. I aquesta veritat per al bisbe Borràs, com per als creients, és Crist.

  • Autor: Rafael Serra i Abellà. Rector de la parròquia de Sant Sebastià de la Canonja
  • Publicat a: Serra i Abellà, Rafael. (2009). Manuel Borràs i Ferré. A Personatges il·lustres del Baix Camp i del Tarragonès (pàg. 132). Els Hostalets de Pierola: a. AIAS.

El procés de beatificació del bisbe Manuel Borràs, juntament amb el de 146 eclesiàstics morts llavors a l’arxidiòcesi de Tarragona, s’incoà i el procés informatiu rebé el decret de validesa el 1992, continuant el seu curs. Tots plegats foren beatificats durant l’acte conegut com la Beatificació de Tarragona del 13 d’octubre de 2013.

L’any 2004, el Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví va publicar la seva biografia amb el títol “Manuel Borràs i Ferré: una vida al servei de l’Església”, dels autors Manuel M. Fuentes Gasó i Francesc Roig i Queralt.